Patrimoni cultural
Aquest imponent jardí va ser construït en 1841 per Joaquim Rico i Soler. Es tracta d’un racó preciós en plena naturalesa. Per arribar a ell cal recórrer un camí de ciprers que porta a la seua entrada de ferro, després de la qual es troba l’antiga casa-museu, un edifici neoclàssic de tres plantes pintat en color anyil valencià. Dins de la finca, es pot observar un gran estany i a continuació, un xicotet laberint vegetal format per grans tanques. També hi ha un antic gabial. A l’altre costat de l’estany, un bosc ple de ciprers i teixos de gran altura, amb una xicoteta gruta amb estalactites al final. I en la part superior de la bassa, una pèrgola que dóna accés a l’Orquidiari: un xicotet hivernacle ple d’orquídies i altres plantes. A més, es poden observar distintes estàtues i miradors. Tots els elements mencionats anteriorment han sigut presos del romanticisme. Així mateix, just abans d’entrar al jardí, hi ha una àrea recreativa, unes taules de picnic per a menjar o descansar i uns serveis.
L’horari de visita del jardí és: dissabtes, diumenges i festius de 11:00h a 14:00h i de 17:00h a 20:00h. L’entrada és gratuïta. Podeu vore una galeria de fotografíes a la web: https://jardisantos.es/
Ruta Fitoclimàtica
La ruta fitoclimàtica del barranc d’Aladrach va ser creada amb l’objectiu de conscienciar sobre el canvi climàtic i demostrar que la vegetació no és immutable. Comença en el passeig de ciprers que es troba just a l’eixida de Penàguila i passa per l’ombria del barranc.
Ruïnes medievals de Penàguila
Al llarg del poble hi ha algunes restes de muralles, importants per la seua antiguitat ja que daten dels segles XIII i XIV, i són exemple de la força militar de la corona d’Aragó. És arquitectura militar pautada, hi ha algunes cases que encara conserven la planta cristiana del segle XIV. El barri medieval, traçat i alçat amb la funcionalitat de l’arquitectura militar del moment, té forma rectangular. L’eix central va de sud a nord i forma el carrer Major, que parteix de la plaça de l’Arbre (situada al sud del poble) fins a una placeta (al nord) on entropessa amb el carrer de la Verge del Patrocini i el punt on comença el carrer de la Torre Vernet. El centre de la vila està situat en aquest eix, a penes es passa la plaça de l’Arbre, i forma la plaça de l’Església amb la parròquia de l’Assumpció i l’ajuntament. Al final del carrer Major, en el cap del carrer de la Canya, hi ha un accés al poble o Portalet, entrada en forma d’angle recte en 90 graus, el qual deien que servia de manera defensiva, i per controlar que la mercaderia que passara pagara els tributs a la corona. De sud a nord, a mà dreta de l’eix central s’obrin cinc carrers més estrets: Sant Joan, Sant Roc, carrer de l’Àngel, Sant Josep i el carrer de la Canya.
Aquests carrers desemboquen al carrer de la Mar, paral·lela al carrer Major, damunt del barranc de Santos. Per trobar-se en l’est de la vila, punt més pròxim a la mar, rep aquest curiós nom. En ella s’obrin les placetes anomenades Rodamur i Sant Ramon.
Tot aquest perímetre està emmurallat i es poden veure les restes de les muralles. En la part de l’est, per donar al barranc i ser un element defensiu natural, la muralla no té torres. Aquestes, en canvi, voregen la vila per la part sud (perdudes i reconstruïda una), oest (carrer de la Verge del Patrocini) i nord (perdudes totes menys una, la torre Vernet, que dona nom al carrer que condueix a ella).
El carrer de la Verge del Patrocini, paral·lela al carrer Major per l’oest, se situa extramurs del barri medieval. Les cases dels nombres imparells estan pegades a la vella muralla, i les dels nombres parells són de construcció posterior. Des dels nombres parells d’aquesta via es poden veure quatre torres emboscades entre les cases. Anant de sud a nord, la primera torre es veu si l’espectador se situa davant del número 50; la segona i la tercera s’observen des de la part del carrer que dona a la plaça del Portalet, popularment Quatre Cantons; la quarta torre s’observa si ens situem davant al número 40.
En la part nord del rectangle del barri medieval es troba el carrer de la torre de Vernet on podem observar aquesta torre que té nom propi, és l’única exempta i s’ha mantingut parcialment; recentment s’ha consolidat i restaurat. Justament al costat tenim un superb llenç de muralla.
Al nord del carrer Major, baixant la costera del Rei, que posa fi a l’eix medieval, s’obrin altres dos carrers (Raval i Ravalet), popularment conegudes conjuntament com el Raval, que estan habitades des dels segles medievals.
Església Parroquial
L’església de la Nostra Senyora de l’Assumpció és un dels principals monuments de Penàguila, té una planta medieval del segle XIV, és gòtica i coberta a dos aigües. Es pot observar en la façana actual el vestigi arqueològic de com de curta i profunda era. Té l’orientació de la majoria dels temples cristians, la capçalera cap a l’est i els peus a l’oest. Durant el segle XVII amplien el temple al mateix temps que creix la població i es construeix el campanar. Més tard, en el s. XVIII, l’església torna a ser objecte de reformes.
La parròquia compta amb diferents capelles , entre les quals destaca la de la Verge dels Dolors, d’estil neoclàssic.
Casa-Palau Penàguila
La Casa-Palau de Penàguila es troba en l’actualitat totalment restaurada i poc té a veure amb el seu aspecte original medieval, ja que es tractava amb tota probabilitat d’una mansió senyorial medieval coetània al castell i on presumiblement habitava el governador de la vila i castell. Des del carrer es poden observar palauets i cases antigues (particulars) d’interés. La més notable és la Casa gran o Casa dels set balcons, en la plaça de l’Arbre, la qual data del segle XIX, de l’època d’Isabel II; altres cases estan situades en aquesta plaça o al carrer Major (núm. 11 i 31) i al carrer Sant Joan (núm. 1), algunes tenen escut senyorial i altres no. També són rellevants algunes cases de principis del segle XX, una funcional de llauradors acomodats i una altra de sabor modernista (els números 48 i 46 respectivament del carrer Verge del Patrocini).
Font major
El “riuet” o “Font major” és una font que data de l’any 1856 i que consta de 30 canons d’aigua, les quals proveeixen al safareig públic. Els canons de la font només emanen aigua en temporada de pluges.
La font major pertany a un conjunt d’infraestructures hidràuliques construïdes en l’època dels moderats i la unió liberal de 1840-1860, a conseqüència de l’abancalament de moltes terres i l’edificació de masies. Dins d’aquest conjunt d’infraestructures hidràuliques, també destacaríem el Pont de l´Arc (1845), un aqüeducte que conduïa aigua des de la font vella del poble.
Castell
El castell de Penàguila, declarat BIC (Bé d’Interés Cultural), es considera que és de l’època almohade (segle XII). Prèviament a la conquesta cristiana, va ser el nucli d’una aljama d’ hispanomusulmans. Va passar finalment a les mans dels cristians l’any 1276. Des del segle XVI, en què va perdre funció militar, està en enderrocs.
Està situat enfront d’un turó escarpat en la vessant oest de la serra d’Aitana. En la part més elevada del recinte principal se situa una torre de planta quadrada. Existeixen restes d’una sala voltada i un aljub de planta rectangular.
El segon recinte se situa en una zona de menor altura en el qual només queden restes de muralles i bases de torrasses quadrades.
Hi ha un total de 7 abrics rupestres, dels quals 5 són de molt difícil accés. En canvi, hi ha altres dos reixats i de millor accessibilitat depenent de la neteja de les senderes: Abric del Port de Penàguila i Abric del Salt (declarats patrimoni de la humanitat juntament amb tot l’art rupestre mediterrani)
Ermita del Calvari o dels Sants Patrons
Es troba al sud de Penàguila, en el vessant de la muntanya i és també coneguda com a Ermita dels Sants Metges, Cosme i Damià. Correspon al gòtic valencià. Pertany a la mena d’”ermita de reconquesta”, entre els segles XIII i XV.
Museu Etnològic
El museu etnològic de Penàguila està situat en un edifici restaurat, on es mostra el procés d’obtenció de l’oli d’oliva, com es feia 100 anys arrere. En el seu interior es pot observar la diferent maquinària d’aquella època, com ara els queixals, les premses, la batedora, els esportins i les bassetes de decantació.
A 1.000 m d’altitud i amb una extensió d’1.500.000 m², SAFARI AITANA és una reserva per a animals salvatges dels cinc continents. S’hi poden observar diferents espècies com: elefants, girafes, lleons, tigres i llops ibèrics, entre molts altres.
És l’únic safari a la Comunitat Valenciana que es visita amb cotxe, com un autèntic safari africà.
